dijous, 3 de novembre del 2011

somni, lluita, EXPLOSIÓ...

(a vegades ni goses tenir determinats somnis... jo mai hagués demanat tant... jo mai hagués ambicionat el TRÓ que vam arribar a ser aquell primer de novembre...)

però arribà VILAFRANCA... hi vam anar amb TOT, i ho vam canviar TOT...

totssants s'encetava amb un dia ennuvolat, amb temors mirant enlaire... qui més qui menys va revisar els partes meteorològics durant la prèvia..

i ens movem al penedès amb una troupe de castellers+supporters que supera la xifra dels 300, després d'un parell de setmanes d'assaig i posta a punt de moltíssima qualitat... i sobretot, amb l'actitud i el convenciment que la dimensió de colla que som a casa, ja permet intentar donar el salt i atacar els nostres fantasmes... vilafranca és dia escollit per dur-hi el millor dels nostres programes... ens havíem preparat a conscicència...

obrim de 5d8, com els dies grans del darrer setembre... el dominem sencer, sense contratemps, amb concentració... tenim alguna coseta al quart... tenim algun problemeta al 2 tot carregant... el castell és maquíssim... la passada dels crios és molt serena (sara travessa al 3 mirant "al tendido" i carrega el 2 amb un lleuger somriure), el treball de totes aquestes setmanes no ha fet més que millorar un bon engranatge... comencem a assumir que aquest castell ja el sabem fer bé... ha de representar-nos un orgull terrible, amb la cathedral, la colla CREIX!



és el 6è de la temporada (dada que en un sol any representa ja la meitat dels 12 descarregats de la nostra història), i el 10è consecutiu que resolem amb aleta en el darrer any i poc... m'atreviria a dir que aquests cincdevuits expliquen molt del que ens ha passat...

i allà, a vilafranca, ens resulta útil per tensar el múscul, alliberar tensions i mesurar realment el cordó que portem... la colla "debuta" amb castell gran en plaça gran... hi som... hi anirem amb l'ànima...


després encarem el REPTE, 4d9f... l'aposta és altíssima... el grau de confiança i rodatge del 3d9f és superior... però ens l'amaguem, no pretenem un castell de 9, volem la TRIPLETA, volem el pastís sencer... sabem del nivell d'exigència i cost d'aquest castell, la colla es disposa a la lluita...

tornem a tancar un bon peu (col·laboració imprescindible dels de sants i dels verds vilafranquins), ens hi trobem a gust i ràpidament els quarts donen per bona la mida... anem amunt a la velocitat prevista i s'hi tornen a veure les maneres de fa no gaire setmanes... amb sisens col·locats el tronc llueix ferm... en l'impàs fins l'entrada dels petits part del folre comença a treballar (diferent dinàmica que el dia de santatecla, això s'ajusta una mica més a l'esperat, allò fou un escàndol irrepetible!!)... amb els dosos al lloc, mentre l'alba fa una de les aletes més glorioses de la nostra història, la lluita comença a ser intensa al nucli i l'encaix amb el tronc necessita de tota la nostra convicció... la canalla surt lleugera i serena, la pinya sap que és ara o mai; i ja tot és redueix a una qüestió de resistir contra el cronòmetre... la part interna del folre ha perdut tota mena d'ordre però mai la fe, ho aconseguim... la seqüència és genial... quints i sisens pràcticament sense desgast, amb els quarts mantenint la calma damunt d'uns terços que han treballat intensos per aguantar al lloc... l'assaborim diferent, hi ha brams a sota... ha costat dècades arribar a fer un CASTELLOT lluny de les places de casa... avui, l'hem treballat i hem tingut la fam i la mentalitat suficients per no abandonar-nos mai ni conformar-nos amb res que no fos el tot... els segons (joveníssims i pistonuts) s'han buidat per la causa... amb el quatre al sac, la diada començava a estar guanyada...


tot just el segon 4 folrat de la colla, tot just el primer castell de 9 assolit fora de santmagí o santatecla... deixeu-me dir que la imatge del castell complet, en aquell decorat magnífic, ja és intimíssima, ho guardaré per sempre, un petit tresor...

i allà passarem els pitjors moments de la jornada, esperant que torni a venir el nostre torn, la diada s'entretalla per moments de pluja... apareix el neguit de qui vol ensenyar però no sap si li deixaran... quan els núvols esvaeixen i la diada reprèn la marxa un assumeix que patir per aquesta mena de coses del meteocat (i no per d'altres) és un luxe...


quedava arrodonir... acabarem amb el 3d9f, probablement el millor i més sòlid dels nostres petardos... es percep una disposició molt diferent a la de la primera tripleta... tots sabem com funciona al pati el nucli del tres... ara sembla que només sigui qüestió de concentració... amb humilitat, però amb confiança, tornem a trobar-nos ràpidament amb peu, folre i quarts disposats... tornem a donar-lo per bó, i en RES ja hi van els dosos... la carregada és sereníssima i amb un puntet d'experiència (en 2 temporades, cinquena aleta de castell de nou per la georgiana)... la sortida del pom i dels sisens reflexa la qualitat amb la qual hem assumit aquest castell... quarts i quints ensenyen la xiquets' way of work i a sota només es treballa el que s'ha de treballar... el descarreguem cansats però contundents... això és el nostre tres, n'hem aprés... força... el DISFRUTEM, el GAUDIM... no hagués dit mai que no seria el nostre límit operatiu...


és un moment fantàstic... recollim suaument un monstre... les cares evidencien orgull i satisfacció... respirem transcendència... les ratlletes llueixen com mai... és el quart de la temporada... sense errades, sense descuits...

i tornem a tenir la TRIPLETA, però aquest cop enmig d'una plaça on no existeixen litúrgies prèvies, ni manies supersticioses, ni tradicions... on no coneixiem l'entorn, ni les dinàmiques, ni les referències... on no comptàvem amb el nostrat ja ho trobarem de quan apareixem per tarragona, com qui rebusca a la nevera pròpia... ens hi hem fet grans, allà a Vilafranca... la colla EXPLOTA... és una gesta... hem guanyat... és novembre... hem guanyat... quina manera de currar, mamons... hem guanyat... la puta glòria... la refotuda, capciosa i efímera puta glòria...

darrer detall, petit però ROTUND, ens acomiadem de laméscastellera amb els simultàniament inèdits 4pd5... aquells quatre petits alhora s'aixequen i saluden, la colla s'ho mira i van apareixent somriures còmplices... ens AGRADEM... maco, maco, maco...


allà començo a ser conscient que trigaré dies en ser conscient de la barbaritat que hem fet... elevar el llistó així... és una ruptura en séc amb el nostre funcionament ancestral... el millor dia de la meva vida castellera... somric molt...

quin escàndol ser avui dels XIQUETS DE TARRAGONA, colla que en algun moment (després d'asseure's i plorar d'alegria) haurà de decidir que vol ser quan sigui gran...

les fotos, de l'antoni coll (les més dolces de l'any, toni, gràcies per l'esforç)


#gangmatalasser

#TRIPLETA

#300matalassers

#missionTOTSSANTSacomplished

#SOU_LA_PUTA_ÒSTIA

8 comentaris:

Frikilandi ha dit...

Ru, nen...i tots els xiquis en general, em poso d'empeus ;) . Felicitats!!
torreño

LuisJa ha dit...

SOM GRANS,
ETS GRAN,

FELICITATS!!!

i gràcies...

Anònim ha dit...

Cabró, m'has fet plorar...
...el que ha costat arribar fins aquí...jo ho tinc clar: vull que el monstre creixi més..no em perdonaria mai no intentar-ho, no lluitar...gràcies Roger !

Joan

Celia ha dit...

Gràcies a tu que ets el gran responsable de tot el que hem aconseguit!! Ens has fet disfrutar de valent i no dubtis que seguirem creixent i fent-nos gran!
Amunt Xiquets!!

Mikel ha dit...

Ara comença lo bo.

Gràcies per portar-nos fins aquí.

Ets lo puto amo.

Joan ha dit...

Les sensacions viscudes desprès de les dos tripletes, inenarrables. La satisfacció per la feina ben feta impressionant.
Moltes gràcies per haver capitanejat la nau fins aquí. Ara a continuar amb el treball ben fet i a per altres fites!!

Moltes gràcies!!

MANEL ha dit...

XIQUETS! AMB AQUEST CAPITÀ I AQUESTA TRIPULACIÓ íTACA NO QUEDA LLUNY.

Anònim ha dit...

Hola,

bien dicho, Manel. Sin olvidar que mucha parte del disfrute de Ítaca está en el camino: http://www.huespedes.cica.es/aliens/gittcus/kavafis

Gracias, capitan, por dirigir el destino con tan gran placer y permitirnos recordarlo siempre, también, con estas bonitas palabras.

Un saludo,

Tomás.