diumenge, 25 de setembre de 2011

LA PRIMERA TRIPLETA... (o "el dia que recordarem per SEMPRE"...)

(o “somiàvem deixar de somiar... fins que al final arribà el dia, i vam començar a respirar-ho”...)

passa (algunes vegades) que veus venir una dinàmica positiva i saps llegir-la entre línies... això li passa (crec) a la colla en els dies previs a aquestes festes, on vam saber assumir amb certa anticipació que aquest cop – sí, seguro!- era la bona, i que per una vegada els condicionants i els petits detalls jugarien al nostre favor...

SantaTecla 2011, no s’entén sense una evolució clara i evident d’ençà d’un gran SantMagí... sense un bon ritme al pati i un canvi clar en les ambicions... sense la consolidació d’un castellot com el 5d8 en l’imaginari col·lectiu... i sobretot (sobretot) sense una diada de FestaMajor on tot i resultats màxims, s’evidencia un potencial creixent, una marxa més no utilitzada, una bala a estrenar...

la colla es plantava a SantaTecla, amb l’esperit i l’empenta adequats, sabent-se consolidada en el rang assolit... veient-se forta per aspirar al GRAN REPTE...

la setmana de treball, a més, és molt intensa... no hem ocultat que el divendres abans de FestaMajor (5d8 i 3d9f junts per segon cop enguany), ens peta una de les proves de 4d9f a l’assaig i això comporta lesionats i contratemps... però tampoc és cap secret que després (tot just el dimarts següent a l’actuació), amb la serenor i la humilitat al lloc, hi posem sisens de manera certament contundent... la colla s’ubicava al caixó de sortida, les cartes sobre la taula, tocava buscar TRIPLETA...

i obrim de 5d8 (igual que diumenge anterior)... castell en principi consolidat, però que hem mimat curosament al pati... porta un canvi al pom de dalt d’aquells que treuen el son... la dos (titularíssima) aixerrancada és fora del país... substitució de la peça i canvi en la ubicació dels altres; malgrat que els dubtes s’havien dissipat al llarg de la setmana, a l’hora de la veritat un sempre té aquell neguit de no fallar on no ens podem permetre fallar...







i no fallem, no és el més maco de la temporada però el sabem resoldre... forcem un ritme de pujada menys accelerat, per consolidar la posició del pom abans de la passada... efectiu... un cop els acotxadors fora, el castell llueix... el tenim, és la 5ena cathedral de l’any, es nota, ens hi agradem, descarregant-lo es percep aquella sensació plaent de “ara ja ens podem concentrar en el que volem concentrar-nos”... i la pinya... veient-la des de fora un percep que les coses no poden fallar avui... AVUI, SÍ!

ataquem el 4d9f en segona ronda... decisió senzilla, castell exigent i desconegut que volem enfrontar frescos... i més després dels assajos i de les sensacions habituals al 3d9f...

no ens ho mirem massa, hi ha l’empenta adequada... el primer peu és boníssim... hem tancat una pinya enorme, el folre està compacte i segons i terços al lloc... les cares dels quarts transmeten serenor... quan entren els sisens, els petits ja són a tocar... la carregada és rapidíssima... amb emoció continguda, la colla veu que el tenim perfecte, que ningú gasta més del necessari... surt la canalla menuda i allò comença a fer olor de “no s’escaparà”... el folre segueix a lo seu... i per tempo, la pinya sap que ja hi som... són uns segons brillants, eterns, fantàstics... el tronc gaudeix... ho hem fet... 12 anys després la colla estrena un castell nou i de nou... el descarreguem amb un punt de maduresa ESTRATOSFÈRIC...







ha semblat senzill, però ha costat la vida... i és que el 4 ens ha exigit moltíssim... un volum important de gent ha hagut de donar una passa endavant... veu la llum amb un folre que ens fa sentir MOLT orgullosos, d’una mitjana d’edat baixíssima, amb tots els segons sub30, l’exèrcit de les femelles-crosses, i el nostre “únic-lateral”... a sota hi combinem il·lusió i esperit de combat... assajar un 4, per una colla com nosaltres ha estat duríssim, i mèrit enorme dels primers cordons d’aquesta pinya (sobretot als que han patit els efectes d’assajos feixucs al pati)... amb menció especial per pere casanovas, jordi valios, sergio del rey i (el ja mític) ángel moreno que són els primers baixos de la colla que s’engalonen sota el 4 folrat...

i la canalla, que menja a part... jesús i alba passaran a la història de la colla per mèrits propis... hi pugen amb l’ànima; concentrats abans, emocionadíssims amb l’aleta (moltes converses prèvies referents a aquest moment) i eufòrics després... i hi sabem sumar a rafa/dani (dosos), que fan la seva part amb un nivell de qualitat i compromís FONAMENTALS pel propòsit final de la colla... sabien on anaven... i ho paladegen com els grans!








celebrem el 4d9f com es mereix, és el moment més dolç de la colla de les ratlletes...

però cal enllestir el que veníem a fer... hi ha el temor (lògic) a la descompressió, ràpidament s’esvaeix... el 3d9f de tercera ronda assoleix categoria de CASTELL MÉS IMPORTANT DE SEMPRE... i amb aquesta actitud l’enfrontem... sabent que és excepcional per nosaltres (fins ara) enfrontar una última ronda d’una diada amb el castell més difícil del nostre repertori... però convençuts del que tenim entre mans i assumint que el repte és proper...

tornem a tancar un gran peu, amb molt bones perspectives... el donem molt ràpid per vàlid i la veritat és que les sensacions són de seguretat tota l’estona... millora respecte el de diumenge passat, més seré de folre i amb major convenciment... el ritme és el previst, sense pressa de tronc, rapidíssim de petits... hi ha una relliscada a la passada de l’anxaneta i allà es nota que per sota estem molt ferms... el castell té 5 segons de risc... i allà s’acaba... no tinc prou perspectiva per descriure la descarregada del 3... no és comparable a cap altra sensació que hagi viscut abans a la colla... és la suau remor de la victòria... és la potent imatge del combat vençut... és la TRIPLETA...





i és el 3r 3d9f descarregat de l’any, el 4t castell de 9 que completem, el segon de la setmana, aquesta vegada sense intents desmuntats, sense fissures... coneixent-ne detalls, mimant petits aspectes que fa tot just uns mesos ens semblaven de control molt complex... la colla brama però manté l’ordre... volem estar tots junts en això... ha arribat el moment... celebrem-ho...

perquè ha estat molt buscada, molt soferta i molt patida... aquesta situació actual no s’entén sense mirar enrere i veure les ferides, els conflictes, els problemes, els anys de mastegar sorra... i les solucions, les il·lusions, les lluites de cada individu i del col·lectiu, les idees noves i els canvis buscats... la colla ha crescut i ha empès fins aconseguir la TRIPLETA... i ho ha fet amb un nivell de qualitat i convenciment que ha de catapultar-nos a la consolidació...




el projecte actual es basa en la força d’una colla a la que ja li barrufa (molt) assajar amb creixent intensitat, fotent-li ganes al que vingui... on ja es barregen indistintament les camises antigues i les cares joves, fins formar unes pinyes com les del dia en qüestió, les més autosuficients de la nostra història...



reincidint i millorant aquesta formula, mantenint el control de la serenor, i apostant alanostramanera d'entendre els castells, arribarem on voldrem... disfrutem això, que ens ho hem treballat...

... seguirem, amb fe i amb fam, VISCA ELS XIQUETS DE TARRAGONA!





les fotos, fantàstiques, són de l’antoni coll - que a part de proveïdor principal de la imatge d’aquest blog és proveïdor (la meitat almenys) de la primera anxaneta ratllada en un 4d9f, l'enhorabona!!!



(la col·laboració imprescindible de l'ester roca ha de quedar, també, esmentada)


#gangmatalasser

#TRIPLETAMATALASSERA

#matalasseritis

#yeah

2 comentaris:

Anònim ha dit...

VISCAAAAAAAA!!!!!

Geps ha dit...

Sublim! Aquí també ets un bon director dels temps i les intensitats.