La colla enfronta la millor diada de tots els temps (es preveuen més colors diferents que mai fent castells enormes) procurant-se un programa a l'alçada.
Si bé és cert que el procés de les coses ha anat venint-nos molt natural, l'empenta per millorar ha marcat la diferència. El Juny ens acosta al 3, usem el Juliol per acomodar el nivell i aconseguir el 4... un Agost d'escàndol ens va permetre assaltar el 2 i al Setembre ho vam consolidar mentre començàvem a buscar (amb gosadia i esforç) un parell de vies de creixement addicional. Tot orientat a intentar fer-la grossa en un context com aquest.
Els darrers assajos se'ns escapen de les mans. MAI havíem somniat allò. MAI havíem enfrontat converses i estratègies així. MAI hem estat la colla dels dies abans del dia de la TAP.
I arriba la diada que comença aviat i ningú sap quan acaba, principis d'Octubre, CONCURS.
La cosa va clara, començar de 3 i tornar a atacar el 2 GEgant. Si ho fem, en tornem a parlar, estem? I així.
Tot l'any ensinistrant-nos i obrint de castell de nou condueix a controlar l'ansietat de moments com aquell. La colla descarrega el seu primer 3d9f a la plaça de Braus (16 anys de la primera aleta, just uns metres més enllà) és el DESÈ del curs i un dels millors que mai hem resolt. La pinya ratllada més gran que hem tancat fins el moment catapulta un encaix excel·lent (i ja necessari!) entre segons i terços.
Però sobretot fem les paus amb algunes misèries viscudes en aquesta arena. La colla que som, per fi, salta el seu darrer mur. El del nervi del no controlar les referències, allà on no s'escolta res i la pressió es fa notar més que enlloc.
Després, encesos i amb l'estímul al lloc, carn a la graella.
Lluny d'especular amb punts i classificació enfrontem el 2d9fm amb la confiança de les darreres setmanes. La qualitat de les proves grans (hi hem penjat els sisens a tots assajos des de Santa Tecla) i l'evolució del tronc, fan pensar que tornem a tenir moltes possibilitats d'èxit.
A l'hora de la veritat, malgrat en aparença els cordons externs del folre presenten bones sensacions, als nuclis dels pastissos s'hi viu mala dinàmica i l'ajust de manilles presenta deficiències claríssimes. Passa que som uns novells i ho mirem de compensar amb caràcter, passa que el tronc el lluita a mort, passa que la canalla va tant decidida que els càstigs semblen posposar-se. Ens QUASI generem una oportunitat d'aleta, malgrat que en certs llocs el castell és un bunyol que mai havíem percebut a assaig.
Caiguda, duresa, decepció. La sensació és que n'hem desaprofitat una de fantàstica, teníem l'energia, era el moment... Apareix aquella frustració estranya de qui creu que ha treballat per més però coneix que no ha estat al nivell..
I llavors l'ATREVIMENT.
Humilitat i compromís. A sota no hi ha ni una passa enrere (ni una!), folre-i-manilles entonen el “fem-ho millor”, el tronc (cosit a cops) accepta el nou repte i (SOBRETOT) els 4 de dalt ens estimulen d'una forma inaudita (una de les millors anècdotes que mai podré explicar!!).
Tornem-hi... alterant els plans sobre el castell més exigent que mai hem fet. La colla tritura els seus límits físics i mentals i torna a carregar un importantíssim 2d9fm. El castell mostra les urpes de bon inici però aquest cop responem com toca, sabem aplicar-nos. Amb convicció i fermesa tornem a fer l'aleta al Gamma Extra. No hi ha concessions, cau poc després; el botí aquest cop és al nostre costat. I no és poca cosa. Malgrat les intencions mai són deixar-lo a mitges, cal ser generosos en l'avaluació. L'escenari era complicadíssim, amb una caiguda a la motxilla, amb la responsabilitat d’haver deixat escapar un moment important...
Ni rastre de la colla poruga que algun cop vam ser, no queda res de les excuses per les llàstimes passades. Autoconfiança, col·lectivitat i coratge.
Aquest és el combat més refotudament fantàstic que mai hem guanyat. Perquè sí, vam GUANYAR a la sorra de la TAP.
Avaluem danys. Dues caigudes així deixen un reguitzell de contratemps, què us he d’explicar?
Quarta ronda, 4d9f. Hi forcem el debut d'un segon i ajustem una alineació farcida de retocs. Anar-se generant recursos permet aquests luxes... descarreguem amb serenor i orgull. Tanquem amb tres castells de nou que ens condueixen a una quarta posició de mèrit en el millor concurs de sempre.
Hem agafat la nostra realitat actual i l'hem dut a la plaça on no sabíem fer-ho, sense excuses. Normalització, per fi!
Amb la boca petita se m'escapa un “la colla ja val més que això”. Caldrà treballar-ho més i millor, però pleguem veles amb la sensació intensa que la frontera està superada. Davant només queda terreny inexplorat.
I això és pels valents. Visca els Xiquets de Tarragona!
fotos de Jose Luis, Irene i Paula... moltes gràcies!
#gangmatalasser
#GEXT x3!!!
