vagi per endavant que aquesta història no té final feliç…
de cap manera pot ser feliç; la decepció és ben manifesta quan aspires a quelcom amb tanta intensitat com ho hem fet nosaltres… però sobretot (SOBRETOT) no té final feliç perquè encara no té final... i és que tot just estem davant del primer acte seriós del col·lectiu sobre el seu límit... no pot ser el final de res quan sents que has rebut lliçons valuoses que et faran créixer; quan veus que segons quines aproximacions són millorables i que certs treballs que sí han cohesionat poden servir de model…
per parts… ú de novembre a Vilafranca, tercer Tots Sants consecutiu; aquesta vegada la colla s’hi presenta amb un únic compte pendent… l’any és ric i no hi ha urgències, hem deixat pel final l’assalt sobre la gamma extra…
els darrers assajos ens tenen prou calmada l’ansietat... crec que anem convençuts de les serioses possibilitats de l’empresa i sabedors de les importants dificultats que trobarem...
obrim de 3d9f... és el 8è descarregat en els vuit cops que hi hem escoltat les gralles aquesta temporada... el castell resumeix el gran moment que vivim... executat amb serenor, control des d’inici i preciós per dalt... sembla que baixant-lo ens mirem al mirall sorneguers: “completat això, ara ve el MONSTRE”... ho visc amb un orgull que em costa contenir... ens proporcionem una foto majúscula, la evidencia més palpable que estem preparats per buscar anar més enllà...
doble ajust al sisè (busquem i trobem més potència) i copiem l’alineació de la banda del 3 del 5 als nuclis de pinya i folre.... el repte és enorme, però les peces s’han treballat i donen el to en el moment just...
segona ronda -quants dies esperant aquest moment!... destorbem una mica als borinots i busquem una part on la plaça no faci aquell punt d’excessiu pendent... aconseguim lligar una pinya molt ferma i rebem molta ajuda de les altres colles presents a plaça (realment encoratjador, profundament agraïts)...
la colla enfronta el 5d9f amb una posada en escena mimada al pati... el castell va amunt al primer peu i tota l’estona semblem funcionar en un rang molt correcte (el 3 més nerviós, el 2 clarament encaixat)... amb l’entrada de dosos preveiem un puntet de pausa que no arriba, això augmenta la dificultat en l’aproximació dels petits... llavors tot es precipita... l’acotxadora del dos rellisca mentre l'altra ja la tenim col·locada; l’anxaneta, expectant, atura el seu camí i hi ha un petit cop que no encertem a aturar... el castell mor de sobte...
hi ha un punt d’incomprensió evident; ni el folre ni el peu sobre el qual es recolza consumien més del necessari... allà, en els punts on crèiem que patiríem més no s’expliquen que ha passat... treballàvem sense angúnies, amb benzina excedent, tothom es preparava per escoltar una aleta que mai arriba...
decidim tornar-hi... no hi ha baixes i hem vingut a això... tornem a tancar, a sota hi veig de nou fermesa i caràcter; ni una deserció, ni una passa endarrere... el segon intent sobre el 5d9f és clarament pitjor... molt més dur de principi, les mides entre esquerra i dreta tornaran a donar-nos problemes... tornem a tenir-hi els sisens aviat, la canalla torna a estar prop però aquest cop sense convicció; el castell no transmet seguretat i venim escarmentats de la caiguda anterior... no els hi hem posat fàcil, reculen i tornem a caure... l'escena és massa similar...
tot i l'esforç i les ganes de combat; han aparegut mancances, detalls de gestió insuficient i – probablement- un punt de mala sort...
són els primers castells que queden en intent després de 4 anys... penso que si algun dia havíem de caure abans d’aleta, el més lògic és que fos amb un castell així... penso que la part més temuda l’hem resolt bé, que hem sabut desenvolupar un fantàstic encaix del folre amb els terços i la pinya – BARRETS FORA PELS OCELLOTS DE SOTA... penso que a l’hora de la veritat ens ha pesat massa l’any irregular del 5d8...
apareix la decepció, la preparació semblava contundent, l’oportunitat era magnífica... n’haurem d’aprendre... i SEGUR N’APRENDREM, perquè ja no pretenem moure’ns d’aquest nivell; és fantàstic enfrontar aquests castellots!!!
l’acumulació de caigudes comporta lesionats... ens quedem sense capacitat per enfrontar el 4... el 2d8f esdevé una (incòmoda) taula de salvació... el castell més rentable de l’any ho serà també per coses com aquesta... pràcticament sense assaig hi fem un canvi al terç, hi munta un sisè a dosos i hi debuta l’acotxador... el castell és dur però el sabem resoldre... 15è de la temporada, no el volíem haver de fer en aquesta plaça...
ho deixarem aquí, decidim no enfrontar cap castell inferior... la colla ha tancat quatre folres exigents i no volem cloure amb res fora d’aquest nivell...
no us mentiré... la sensació de derrota és tant clara que no gastaré ni un segon en intentar-ho amagar... la clau és sobre que hem construït aquest sentiment de derrota... es fonamenta en setmanes de treball i sacrifici... es fonamenta en el compromís i la il·lusió de la nostra gent... es fonamenta en el rigor d'assaig i una descarada ambició per créixer i ensenyar-ho... es fonamenta en aglutinar, arriscar i endreçar; en aconseguir que la colla cada dia tingui més i millors recursos...
i xecs, si la derrota que sentim l'hem provocat amb tot això, m'encanta aquesta derrota!... si el MONSTRE ha dit que aquesta no era la manera d'atacar-lo, jo dic que em fa il·lusió trobar el camí amb vosaltres!!
perdre així, amb una colla encesa i radiant com la de Tots Sants, amb un 5d9f entre mans, un LUXE!! VISCA ELS XIQUETS DE TARRAGONA!!
fotos fantàstiques del Toni Coll, l'Elena Rodríguez, i el Dani Soler...
#gangmatalasser
#estemapunt
#ESTEMAPUNT
#quinMONSTRUxavals
.jpg)
