dimarts, 28 de maig de 2013

la clàssica i el somriure...

podríem afirmar que dissabte a Reus la colla obre la porta a la normalització del 2013... i de pas, a la nostra relació amb la ciutat veïna, on malgrat actuar-hi amb certa freqüència no resolíem una actuació exigent des d'aquell fantàstic Mercadal'97...

hi arribem, a més, amb la sensació que no només estem preparats a donar el pas, sinó que comença a ser necessari...

obrim de 3d8, castell que venim mastegant de fa setmanes... és l'estrena d'una alineació matisadament diferent a com acostumàvem...  hi ha cert neguit... hi va amb successius canvis al terç, quart, quint i pràcticament tot el POM... el castell avança amb lentitud i malgrat cert dinamisme i mides estranyes sempre el projectem molt estable des de sota... descarregat amb prou satisfacció...

després tornem a picar la porta d'un 4d8 que -sobretot en els trams finals- encara ofereix cert combat als pisos baixos... per dalt comença a rendir ja molt perfilat (rotacions incloses) i hi fem debutar un quint... sembla donar la sensació que no ha evolucionat massa d'ençà sant jordi... sembla funcionar per pura inèrcia, l'haurem de mimar... és aviat...

acabem amb 2d7, castell que evidencia plena maduresa arreu i que sense dubtes és la més tranquil·la de les lluites de la tarda... caldrà veure com anem de fam per buscar-lo sobre el folre...

a reus, la sensació és que hem fet una passa petita però d'estabilitat fonamental, a partir d'aquí, sumar i créixer... parell d'assajos importants, acabem el maig com toca!!

fotazos, del jose luis!!

#gangmatalasser
  

... afegir que ja quedarà gravada la plaça del pallol en el meu imaginari íntim i privat com el lloc on Carla va tornar a muntar a un castell gros; després d'aquell llunyà dia on molts vam perdre una mica de les ganes de continuar en aquestes coses nostres de les ratlletes (vegi's aquí i aquí)...

ha tornat ella... la de la rialla més intensa i la il·lusió més evident de tots els nostres microbis... la veritat és que s'ho ha treballat i merescut com ningú... ella, que mai ha marxat i ha seguit ensenyant-nos sempre com estimar la colla, torna a fer castells... un privilegi, un somriure...