a gràcia...

grinyolada, ahir, a barcelona... i no estic parlant de l'estrident pseudo-centenariazo vespertí que va sofrir el pep team... em refereixo a la sensació estranya que provoquen els castells que "només" vam aconseguir, en una actuació al maig i amb altres colles fent 7 i mig al costat... nosaltres 3d7, 4d7 i 4d6ag sense massa història, repetint triplet per segon cop en les tres diades d'enguany... sorprenent o no, els fets (i els castells) són els que són...

explicacions? podem justificar-ho amb una relació d'absències (crios-tronc-mans), o amb les mancances i els canvis obligats que aquestes han provocat... podem parlar d'un excés de zel amb la incipient (i menguada) canalla o buscar motius en els últims assaigs... la veritat és que al parer dels que prenen les decissions, aquesta actuació - clarament insuficient i allunyada de la imatge de l'entitat- era el que es podia plantejar la colla amb les condicions amb què treballàvem ahir diumenge i amb la premissa de defugir riscos innecessàris...

molts podreu dir que lo d'ahir a gràcia és incomprensiblement inferior a un assaig de divendres, podem estar emprenyats per desplaçar els trastos a una hora de casa i sortir decebuts per un plantejament conservador... i tindreu raó... i m'hi sentiré plenament d'acord... però amb aquest emprenyament i/o decepció i/o negativa sorpresa, n'hem de fer alguna cosa productiva, penso (i així ho espero)...

per sortir d'aquest estrany lloc on ens trobem ara crec que la fòrmula per la qual s'ha d'optar radica en què tothom (parlo dels qui encara no ho han fet) assimili el delicat moment que viuen els nostres pisos alts i s'impliqui i es predisposi a fer la feina que requereix la situació... una feina constant i serena, elevada a 2/3 cops per setmana, amb garanties i predisposició suficients... els castells que tots volem no estan massa lluny, malgrat actuacions com ahir atemptin contra la moral de la tropa...

sortirem d'aquí, i sortirem bé... però la disciplina del treball és bàsica per canviar la dinàmica del moment actual... toca enfaixar, invertir i suar...

i deixeu-me que us confessi que al primer que l'ambició li fot una fiblada quan marxes de plaça com ahir és al menda ru...